La nova edició barcelonina del diari El Punt, estrenada diumenge 30 de novembre, apostava clarament en el seu titular de portada per l'anomenat govern d'esquerres a Catalunya, és a dir un Govern que presidiria el nacionalista espanyol Pasqual Maragall.

És força simptomàtic que un diari que es diu "nacional" s'alineï amb un d'espanyol (traduït al català), com El Periódico (que no canvia el logo, com els senyors de Correos, ni que el matin) que aposta per la mateixa coalició contra natura.

Ara entenem per què es va nomenar Juli Busquets, fins fa mig any redactor al diari espanyol El País, com a director d'aquest "nou" projecte barceloní. També entenem per què ERC no es defineix clarament sobre quin govern fer: estaven convençuts que el nacionalista espanyol Pasqual Maragall guanyaria les eleccions i que ells tot just arribarien als 20 diputats. I ara resulta que amb els 46 de CiU i els seus 23 fan el 69. Però és veu que ERC, en aquestes coses de les relacions, és -encara- massa conservadora.

De qualsevol manera, els analistes més agusats afirmen que el triomf d'ERC en comptes de servir els interessos de la sobirania catalana només servirien els de la sobirania socialista (espanyola) -al març- si finalment opten pel govern d'esquerres, progressistia, plural, de debò i espontani.

És a dir: si fa no fa, com els pets i les llufes.

No ens ha sorprès gota el tractament que alguns mitjans de comunicació -els espanyols (inclós El Periódico), sobretot- han fet de l'atac feixista que van sofrir els ciutadans de Castellar del Vallès durant el concert de l'Onze de Setembre, en què un grup organitzat de feixistes va irrompre a la plaça on es feia la celebració i va agredir als ciutadans que intentaven defensar-se. Posteriorment, per reblar el clau, diguem-ne, la Guardia Civil es va dedicar a estonyinar els mateixos ciutadans que havien estat agredits. La nova virreina de Catalunya, Bouis, ha declarat a la cadena SER que l'actuació d'aquest cos militar va ser "exemplar".

Tot això no tindria cap importància -vull dir que els catalans ja estem avesats a rebre- si no fos que alguns mijans de comunicació han intentat "vendre" els fets com una simple picabaralla entre tribus urbanes, skins d'una banda i de l'altra, etcètera. Quan, de fet, es tracta d'atacs -no és pas el primer que s'esdevé al Vallès- en tota regla, fets per gent armada, que llueix banderes espanyoles i esvàstiqus nazis i que actua amb total impunitat (per no dir que amb sospitosa connivència de les forces policíaques).

Una cosa semblant també ha passat amb les recents detencions d'anarquistes a Barcelona, presumptes autors d'un seguit d'atemptats segons la policia. El fet notable és que a molts mitjans se'ls ha presentat com a "perillosos anarquistes", més que no pas com a suposats perillosos terrosristes. Com si l'anarquisme i els llibertaris fossin un perill (o els llibres sobre la història del maquis que els van trobar en els escorcolls).

La tendència de certs mitjans de comunicació a trabucar el significat dels mots ja va ser alertada per George Orwell a 1984, amb què ens trobem, per exemple, que els nacionalistes espanyols són "constitucionalistes" i els que no són nacionalistes espanyols i defensen lllur pròpia nació (catalans, bascos, gallecs, etc.) són "nacionalistes" o, directament, "terroristes".

O sigui que, les coses pel seu nom: als fatxes el que és dels fatxes.

Algú es va inventar el terme "bitàcola" per traduir al català el concepte blog (de weblog). No em va semblar bé perquè, de fet, la bitàcola és un armari, generalment de fusta i de forma cilíndrica, que, fixat a la coberta d'un vaixell, sosté i allotja l'agulla de bitàcola a la part superior. Hauria calgut dir-ne quadern de bitàcola (el llibre de bord on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell), però és un nom massa llarg.

Encara que bitàcola ha fet més o menys fortuna entre els internautes catalans, el que no en farà cap és la collonada que s'han inventat al Termcat (Centre de Terminologia de la Generalitat de Catalunya). Segons aquests savis, del blog en català se n'ha de dir "dietari interactiu personal" que és com dir: aneu a fer la mà!

Ostres, ostres…, amb gent que s'inventa coses com aquesta no sé on irem a parar!

Tan fàcil que era dir-ne, simplement, bloc, perquè, de fet, el que fem és anotar coses en fulls, com quan anotem coses en un bloc.

Manuel de Pedrolo, al cel sia, ja va començar a fer uns dietaris cap a finals dels anys seixanta (que ha publicat Edicions 62). Si teniu la paciència de mirar-vos-els veureu que a totes les anotacions hi surt la paraula "Bloc" i la data en què ho va escriure. Si Pedrolo fos viu no dubteu que faria servir internet per publicar les seves anotacions en el seu bloc.

I els del Termcat estarien a galeres (o a galerades) copiant en blocs gegants: "No torturaré els catalans amb invents del TBO"!

Aquest plec de paperassa anomenat El Periódico, que fa una infecta edició traduïda al català amb una màquina que supervisa el grup de comissaris del català light comanats per R. Fité, s'ha tret la careta i ha mostrat el seu carés espanyolista.

Efectivament, l'Emilio Pérez de Rozas va carregar l'altre dia contra en Joan Laporta perquè es va adreçar en català a la trobada de penyes del Futbol Club Barcelona. I en quin idioma s'hi havia d'adreçar? Doncs, en espanyol, és clar.

Emilio: se t'ha vist el llautó!

Només dos mots: a cagar! A la merda els mitjans de comunicació que tenim, inclosos els d'internet –si us plau en minúscula (rucs del TERMCAT)–, tret de comptadíssimes excepcions.

Aqui anirem analitzant les llufes, pets, cagarros i merderades amb què ens obsequia la cort de "periodistes" i "informadors que ens toca de patir.
Mentrestant, podeu enviar carnassa i suculentes notes.

El Gran Subvertidor.